Dissabte, 30 de Novembre de 2.019
Temporada estable de Teatre Radiofònic
L'entrevista
de Natalia Ginzburg
A la 95.2 Ràdio, la Municipal de Terrassa
FM 95,2 MHz
http://www.terrassadigital.cat/radio/
Natàlia Levi neix a Palerm, a l’illa de Sicília, el 1916. Filla de Giuseppe Levi, d’origen jueu, i de Lidia Tanzi, catòlica, rep una criança i educació basades en l’ateïsme. Passa la majoria de la seva joventut a Torí, on el seu pare, un biòleg estudiós de l’anatomia microscòpica, exerceix de professor a la Universitat. La seva llar es converteix en un lloc de pas habitual d’intel·lectuals, activistes i industrials convidats pels seus pares.
Amb només 17 anys, publica el seu primer relat a la ‘Revista Solaria’ sota el títol de ‘I bambini’. El 1938, es casa amb Leone Ginzburg, de qui n’adopta el cognom legal i artístic, i que és el pare dels seus tres fills. El 1941, tot i que Natàlia viu relativament lliure d’atacs a la seva persona a causa del seu origen; degut a les activitats antifeixistes de Leone; ella, el seu marit i els seus fills es veuen obligats a un exili interior a un petit poble deprimit del sur d’Itàlia. El 1942, durant el període més antisemita de l’Itàlia feixista, publica la seva primera novel·la, ‘La strada che va in città’ , sota el pseudònim d’Alessandra Tornimparte. Com a opositors del règim de Mussolini, el 1943, Natàlia i Leone viatgen en secret a Roma per tal de publicar un diari antifeixista. Allà, però, Leone és arrestat, enviat a presó i greument torturat fins a la mort el 1944. El 1947, apareix la seva segona novel·la, ‘È stato così’ . A banda, escriu també nombrosos assaigs literaris que giren al voltant de la seva experiència durant la guerra i la del seu marit, la seva identificació amb la seva identitat jueva, i la reflexió profunda sobre qüestions relacionades amb la guerra i l'Holocaust.
El 1950, Natàlia torna a contraure matrimoni, ara amb un estudiós de la literatura anglesa, Gabriele Baldini, amb qui s’instal·la a Roma. D’ençà d’aleshores, la seva activitat literària va en augment i inicia el seu període més prolífic amb novel·les com ara ‘Tutti i nostri ieri’ (1952), ‘Valentino’ (1957), ‘La voci della sera’ (1961), ‘Lessico famigliare’ (1963), ‘Caro Michele’ (1973), o ‘Famiglia’ (1977) ; i guions teatrals com ‘Ti ho sposato per allegria’ (1968), ‘Paese di mare’ (1971), o ‘L'intervista’ , el guió que avui posem en antena.
Com molts altres prominents antifeixistes, durant un temps va ser membre del Partit Comunista Itàlia, i fou elegida membre del Parlament com a candidata independent el 1983. Natàlia Ginzburg mor a Roma el 1991 a l’edat de 75 anys.
La traducció catalana de ‘L’entrevista’ és obra de l’escriptor barceloní Ignasi Roda i Fàbregas. Marc Roura, un jove periodista, arriba per entrevistar a en Joan Turull, un important estudiós per qui sent una gran admiració. Però en Joan no és a casa, i el jove periodista estableix conversa amb Laia Pijoan i Anna Turull, parella i filla d’en Joan,respectivament. Al cap de poc més d’un any, l’escena es repeteix: de nou l’entrevista perduda, i de nou entre Marc i Laia neix un intercanvi senzill i una intimitat que barreja somnis oblidats amb esperances, relacions trencades amb d’altres que prosperen, il·lusions i decepcions, èxits i pèrdues, amor i odi; és a dir: la vida. Gairebé deu anys més tard, Marc, que ja ha deixat el periodisme i ha perdut tot l’interès per entrevistar en Joan, torna a visitar Laia. En Joan, retirat de la vida pública a causa d’una profunda crisi depressiva, és a casa.
La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l’any 2005, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Rosa Aguado en Laia Pijoan, Glòria Salvador en Anna Turull, Joan Salvador en Marc Roura, i Margarida Fabregat en la Senyora Maria. El Muntatge Musical de Nina Mataix, i la realització tècnica de Joan Borràs.
