Dissabte, 26 de Novembre de 2.016
Temporada estable de Teatre Radiofònic
Quan la ràdio parlava de Franco
de Josep Maria Benet i Jornet
A la 95.2 Ràdio, la Municipal de Terrassa
FM 95,2 MHz
http://www.terrassadigital.cat/radio/
Barceloní, nascut el 1940, Benet i Jornet és un dramaturg i guionista considerat un dels principals renovadors del teatre català. El 1963, amb només 23 anys, va debutar amb ''Una vella, coneguda olor'', una peça llavors trencadora pel seu to realista, que li va fer merèixer el Premi Josep Maria de Sagarra. D'ençà d'aleshores, ha escrit més de quaranta obres de teatre, traduïdes a una dotzena d'idiomes, i alguna d'elles adaptada també per al cinema. Però la seva vessant més coneguda i mediàtica pel gran públic és la tasca portada a terme en la creació de les sèries televisives més emblemàtiques i de més èxit de la televisió catalana, com ara ''Poble Nou'', ''Nissaga de Poder'', ''Laberint d'ombres'', ''El cor de la ciutat'' o ''Ventdelplà'', entre d'altres. La seva trajectòria ha estat reconeguda amb nombrosos premis. D'entre tots ells, en destaquen el Premio Nacional de Teatro (1995), la Creu de Sant Jordi (1997), el Premi de la Institució de les Lletres Catalanes de guions audiovisuals (1998), el Premi Max d'Honor (2010) i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (2013).
L'obra que avui posem en antena, ''Quan la ràdio parlava de Franco'' és un text que Benet i Jornet va començar a crear el 1976, pocs mesos després de la mort de Franco, conjuntament amb el seu amic i també escriptor Terenci Moix. Els primers mesos van suposar moltes hores de treball per la creació d'un primer esquelet del que havia de ser el resultat final. La idea era concebre un espectacle amb un estil i un to accessible per arribar a gran part de la població, però que alhora fos fidel a la història viscuda durant els anys en que transcorria l'acció narrada. Tal com explica el mateix autor en el pròleg de l'obra, toparen amb força dificultats. Una primera major dificultat fou el fet d'aconseguir una progressió dramàtica que enllacés les diferents escenes, tenint en compte que cadascuna d'elles estava separada de l'anterior i la següent per un buit temporal més o menys llarg. Calia, doncs, crear escenes amb una unitat pròpia per tal que en començar-ne una altra, aquesta tingués una tensió argumental nova, com si cada escena fos una petita peça teatral diferent. El següent pas va ser la creació dels diàlegs. Per fer-ho decidiren pensar en actors concrets de manera que els diàlegs eren gairebé fets a mida per a les característiques de cadascun d'ells. Els escollits foren, ni més ni menys que Enric Majó, Rosa Maria Sardà, Àngels Moll, Nadala Batiste, Francesc Luchetti, Josep Torrents i Joan Vallès; de manera que la confecció del diàlegs fou molt més senzilla. Amb l'obra ja força embastada, apareix un nou entrebanc. Terenci ha d'abandonar el projecte de manera precipitada ja que li és encarregada una altra feina molt més urgent. Després d'un període de dubtes, Benet i Jornet decideix acabar el projecte ell sol. Estableix contacte amb Fabià Puigserver per a encarregar-li la direcció de l'obra i aquest ho accepta amb molt de gust. I finalment, comença la recerca de l'escenari per a l'espectacle. Finalment, després de diverses dificultats més, s'aconsegueix estrenar l'espectacle al Romea on es manté en cartell entre el 2 de febrer i el 8 d'abril de 1979, amb un èxit important.
Si bé ''Quan la ràdio parlava de Franco'' no és una obra expressament creada per a la ràdio, sí que el fet que la ràdio sigui un dels protagonistes del relat, la converteix en un caramel ben dolç a l'hora de dur-la a les ones. Aquest ha estat el motiu que ens ha engrescat a posar en antena aquest text, el primer, per cert, de Benet i Jornet que el Quadre de Veus de Radioteatre posem en antena malgrat l'abasta producció dramàtica de l'autor. ''Quan la ràdio parlava de Franco'' és la crònica d'un temps, d'un lloc, d'un període que comença un cop acabada la Guerra Civil, entre la por i la misèria, en el que els protagonistes, carregats amb els seus neguits i les seves angoixes, intenten veure la llum i l'esperança. Però, malgrat el pas dels anys, tots ells continuen essent presoners de la seva pròpia memòria, dels seus propis records viscuts. L'adaptació ha respectat al màxim i el text original, amb un llenguatge que és part integrant d'aquesta crònica i que arrossega alguns castellanismes i barbarismes que són característica inherent al lloc i a l'època. Només hem volgut afegir alguns petits fragments de locucions radiofòniques que ajuden a situar l'entorn temporal de cada escena.
La versió radiofònica que posem en antena està interpretada sota la direcció de Joan Borràs i Toni Garrich, i compta amb la participació de Joan Salvador en Feliu, Margarida Fabregat en Remei, Toni Garrich en Jaume, Laura Castillo en Cecília, Jordi Bernad en Pere, Robert Rué en el Senyor Cases, Rosa Aguado en Lídia, i Josep Maria Sans, Jaume Sellarès, Joan Roca i Julia González que donen veu als diferents locutors de ràdio que apareixen. La narració és de Marta Plaza, i el muntatge musical i la realització tècnica de Joan Borràs.
